Charles Baudelaire (París, 1821-1867) i el Simbolisme

Comencem la setmana amb el simbolisme, que, tal com el seu nom indica, es basa en l'ús del símbol amb l'objectiu de buscar l'expressió de la realitat immaterial a través de correspondències simbòliques amb coses materials i perceptibles. La metàfora, doncs, és especialment important, juntament amb la sinestèsia.

El simbolisme aparegué a França a finals del segle XIX i és un moviment artístic i literari. Neix com a oposició al Realisme, però també es pot considerar una derivació del Romanticisme. L'obra que inaugura l'inici d'aquest moviment és: Les Fleurs du mal, de Charles Baudelaire. Però, cal destacar també: Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé i Paul Verlaine.
La poesia simbolista es basa en la correspondència entre el símbol i la suprarealitat que es vol expressar, a través de l'anologia. El poetes simbolistes també són anomenats poetes maleïts, per la seva temàtica i pel seu geni, ja que els allunya de la societat en què viuen. El poeta es considera un visionari, que arriba al fons de la condició humana sense cap ordre moral. El poema és com un enigma i juguen amb el poder suggestiu de les paraules. El simbolisme, en poesia, va tenir gran influència en tots els poetes posteriors. El costat obscur, el mal, el vici... són temes que apareixen reflectits en les seves poesies.

En acabat, ens hem centrat en el famós poeta francès Charles Baudelaire i hem fet una petita pinzellada a la seva biografia. Ens ha sorprès la forma de vida dispendiosa que duia i l'etiqueta de "poeta maleït" que li posaren, ja que la seva lírica escandalitzà la moral francesa del s. XIX i fou l'inaugurador de la figura de l'escriptor fatalista. Cal dir, també, que Charles Baudelaire és el darrer gran romànic francès -i el més gran després d'Hugo- i l'iniciador d'un nova sensibilitat, centrada en l'experiència de la vida urbana i en l'observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu.

 Charles Bauldelaire

"Em mato perquè trobo el tedi d'anar a dormir i el tedi d'alçar-me insuportables. Em mato perquè sóc inútil per als altres i perillós per a mi mateix". És una nota que deixà quan intentà suïcidar-se a l'edat de 26 anys. 

Al dia següent hem acabat de mirar Wuthering Heights i després hem parlat sobre les diferències i semblances que hem anat trobant entre la novel·la i la pel·lícula. La diferència més clara que hi hem trobat, respecte de la pel·lícula, ha estat la falta de la presència tan important que Nelly té a la novel·la. En canvi, a la pel·licula, la narradora és la mateixa Emily Brontë. També hi falten molts detalls que fan que la història no s'entengui gaire bé i surten poc esmentats alguns personatges com: Hindley, Frances i Isabella. Les semblances que hi hem trobat estan relacionades amb el paisatge i l'època, ja que, ambdues coses estan ben recreades. La relació amorosa, fins i tot després de la mort, entre Heathcliff i Cathy també està ben explicada tot i que com hem dit abans, falten molts detalls perquè la pel·lícula sigui més entenedora.

Divendres, hem llegit alguns dels poemes de Charles Baudelaire. El que més m'ha agradat personalment ha estat, sens dubte L'Albatros, en què l'ocell marí és un símbol del mateix poeta.

L'Albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.

— Charles Baudelaire

També hem llegit i després hem sentit recitats altres poemes com: Correspondències, trad. de Jordi Llovet,  l'Enemic i el Crepuscle Matutí.

L'enemic, poema que hem llegit i hem sentit recitat en català per Sílvia Bel, pertany a la primera secció en què es divideix Les flors del mal, i podem dividir-lo en tres parts. Budelaire fa una reflexió sobre el pas del temps (fugit irreparabile tempus), ja que és l'única cosa que ens arrossega durant la nostra vida i que renova l'analogia entre la vida i el pas de les estacions.

La joventut és una època obscura, difícil i moguda. Tots els patiments durant la seva joventut li han impedit madurar i s'està fent vell. El jardí de què parla és el seu interior, però en comptes de ser un jardí florit està malmès per les pluges i haurà de fer un treball interior per arreglar-lo. Malgrat totes les tempestes durant la seva joventut qui sap si encara el podrà recuperar i fer encara més gran l'aliment.